De vegades un sotrac emocional pot enfonsar-te. Altres vegades pot generar lenergia necessària per fer balanç duna vida. És el que li passa a lautora amb el fet de la mort violenta de lamiga. La commoció és tan forta que necessita buscar, indagar, restituir, fer justícia. Però no té cap instrument per fer-ho. Ella només sap escriure.
Sense alè constata que la imaginació és lliure i dubtós el funcionament de la memòria; no obstant això, la traïció, de ser-hi, és involuntària i, en qualsevol cas, projectiva. La traïció o la contradicció no és pas el contrari de lamor: és el mateix amor.
Sense alè és un llibre fronterer, en el fons i en la forma. Es confonen els límits entre prosa i poesia, i no se li pot dir novella perquè la ficció desapareix per donar entrada a determinats records dun temps i dun país que ja sembla remot.
La independència de les dones té un preu massa alt. Lhonestedat de pensament també. I una generació sencera pot quedar atrapada per la covardia dels que lhan precedit. Lautora aboca apassionadament sentiments, fets, història com un patac daigua. Efectivament, sense alè.
Josefa Contijoch Pratdesaba, poeta, narradora, assagista i traductora nascuda a Manlleu (plana de Vic), el 20 de gener de «lany de laiguat». Filla duna família dimpressors i llibreters, ha publicat, entre daltres: en poesia, Ales intactes (1996), Les lentes illusions (2001), Congesta (2007) i Ganiveta: antologia poètica 1964-2011 (2012); en narrativa: Potala (1986), No em dic Raquel (1989), La dona liquada (1990), Rímmel (1994) i Els dies infinits (2001).