Aquest llibre explora en clau electoral alguns aspectes que pretenen explicar, si més no reflexionar, sobre la tendència a lapatia política que experimentaren els ciutadans catalans des del Sexenni Democràtic (1868-1874) i durant la Restauració borbònica (1868-1923). Una cultura cívica gestada durant la llarga transició del liberalisme polític a la democràcia que es caracteritzà entre daltres trets per una tendència al tacticisme expressada en la forja daliances contranaturals; lautoexclusió en la pràctica duna part significativa de lelectorat que no se sentia representada en les institucions; la percepció danormalitat produïda per la continuïtat de les irregularitats del vell caciquisme; la vehemència i lidealisme dels discursos emancipadors i dels ultracatòlics; i el sectarisme vinculat a la política duns partits que visqueren en la inestabilitat i la precarietat institucionals. Uns llasts que no contribuïren en absolut a la cohesió, sinó a la divisió i a la gran fractura que va significar la guerra civil.