Premi Benet Ribas de Poesia, 2012.
Ara crec en la imperfecció
Entre sòlid, líquid i gasós, on sobreviu la fissura de lestat lliure?
Quin resisteix en sentit i constància?
Entre mal·leable i dur, on sinstal·la lasfíxia?
Lescultura a la taula: sencera, impertorbable, impassible. De metall, amb una aurèola ferrosa.
Jo davant della: un riu al cos, anatòmicament aquàtica, òrgans com peixos.
Vessava, però no mexpandia. Matabalava en la incomunicació, momplia daigua, no mofegava.
Era la llei del contrapàs? Linrevés de la correspondència?
Perdia lesquelet i ja no sabia què era un os.
Un pensament? El principi duna estructura? Un pronom? Una torsió de la matèria?
Diuen que la matèria gris, la que pensa, és greix.
Si en mi existia una pretensió era la de ser dura, no la de durar.
Dur de vers és una escultura de Xisco Perelló Manresa.
Esquelet és un poemari meu.
Lucia Pietrelli