Capvespre a la Badia de Pangai es configura com un recull de 14 històries on, de vegades amb humor, a voltes amb sarcasme i sempre amb mala llet, l autor dibuixa uns personatges que li serveixen com excusa per abordar assumptes tan diversos com ara la solitud, la violència domèstica, la fidelitat, la infantessa, la orientació sexual, la incomunicació o l obesitat. Totes les històries, però, tenen un lligam comú, un vincle que transita entre els contes; de vegades aquest fil conductor és clar i evident, d altres cal gratar una mica més fondo per trobar-lo, en alguns és fins i tot invisible i semblaria inexistent. Aquest engranatge discret que remena totes les històries no és altre que l atzar. L atzar que en ocasions s intueix, se l veu venir, però que en la majoria d històries assalta al lector de manera sobtada, en el moment més inesperat. En efecte, totes les narracions tenen un final, però aquest final... ni sempre és el que sembla, ni sempre és el final, només és un dels finals possibles. En Miquel de Burgos té la virtut o el defecte de fer treballar al lector de principi a fi. Des del primer dels contes Masclètà , una sàtira cruel i despietada d una manera de fer política, fins a L ombra de les alzines , un homenatge al món rural, a la família i a la fidelitat, el lector anirà descobrint uns personatges amb els que compartirà sentiments, pors i situacions difícils, i no sempre li agradarà la manera com l autor ha decidit posar el punt i final. O potser fora millor dir punt i seguit?