Començat el 6 doctubre de 1935 durant el seu confinament, Lofici de viure va acompanyar Cesare Pavese fins al 18 dagost de 1950, nou dies abans que se suïcidés. «Feia anys que ja no hi pensava; escrivia. Ara ja no escriuré més faré el meu viatge al regne dels morts.» Tenia quaranta-un anys. La seva vida havia transcorregut sempre fora del temps de lexili que li imposà el feixisme entre el seu poblet natal del Piemont i Torí, la ciutat adoptiva, entre el terrer impregnat de tradicions ancestrals, de ritus obscurs, i la cultura urbana, moderna, americanitzada. És justament un dels mèrits més importants de Pavese la introducció a Europa de la novel·lística nord-americana (Dos Passos, Steinbeck, Faulkner), de la qual va rebre múltiples influències en la seva narrativa, en la seva poesia i en el seu pensament. Lofici de viure és el títol paradoxal que ell mateix donà al seu diari. No és un diari fet de màximes generals i enutjoses. És un quadern destudi i de sinceritat brutal amb el qual intentava descriure el seu camí dhome i descriptor. Amarg, desesperat, violent, irònic, rarament serè, Pavese transmet al lector una bella meditació sobre lexistència, els somnis, els records i la creació dirigida pel rigor intel·lectual i moral.