Conan Doyle no va poder imaginar-se mai la dimensió social i cultural que el seu detectiu arribaria a tenir: estudis de semiòtica, clubs de lectors en els racons més insospitats, un museu en el domicili de Baker Street, frases habituals («Elemental, estimat Watson»), centenars de pel·lícules, etc. I si mai sho va imaginar devia pensar que els lectors de les seves novel·les (i de novel·la en general), a finals daquest mil·leni, segurament serien tan innocents, i se sentirien tan indefensos, com els personatges que acudien al despatx de Sherlock Holmes a aclarir uns misteris que per a una ment tan lúcida com la seva resultaven dallò més molestos en la mesura que el feien arribar tard a una òpera de Wagner al Covent Garden, o él distreien de lestudi de les arrels caldees en la llengua celta.