Assegut en un tren contemplo els camps i de sobte, fugaç, passa una casa que és el llampec d'alguna veritat. Seria un error baixar del tren. Ja no hi seria. Valorar és on, i sempre hi ha una cosa que mho revela: un terrat al sol, la tarima del director dorquestra sense ningú, només amb una rosa, mentre al voltant els músics toquen sols. Un dormitori a lalba, un camp segat. Per descomptat, el cant d'aquells ocells al cementiri un matí de juny. Valorar és on. Perdura al fons de tot: és don venim. I és aquell lloc on va quedant la vida.