La mort és un fet dallò més natural que desespera, commou, afligeix, esglaia, sorprèn o, fins i tot, allibera els qui, de moment, tenen la sort de ser-ne testimonis, no pas protagonistes. El trànsit cap a laltre barri una millor vida, com diuen els optimistes es repeteix en cada una de les dotze narracions que composen Cadàvers ben triats. Duna mort amb caràcter retroactiu fins a la de lingenu deixeble dun mestre que, convertit en agent de viatges, lin proposa un al més enllà perquè es cobreixi de glòria. En cada ocasió, però, i tal com ha de ser, al final sempre queden uns supervivents que podran continuar la història fins que els arribi lhora. Un cas més aviat singular és el que explica la mort de la memòria dun ordinador que hauria permès refer la vida i miracles de tota una generació literària. Tot i que pensem que a la seva edat ja shi hauria de començar a capficar, lautor ha envernissat totes aquestes històries amb més humor que preocupació.
Joaquim Carbó. Nascut lany 1932 a La Selva una selva sense lleons, micos ni elefants, lautor daquestes narracions és més aviat conegut per la seva dedicació als llibres per a nois i noies a partir del llunyà naixement de Cavall Fort (1961). La casa sota la sorra (1966) és la seva novel·la juvenil de més llarg recorregut. Aquest 2010 ha arribat a lescenari del Teatre Nacional de Catalunya. Lautor, però, mai no ha deixat datacar el públic adult amb novel·les com Els orangutans (1967), Sha acabat el bròquil (1987), Elogi de la formiga (1996) i, en aquesta mateixa col·lecció, El jardí de Lil·liput (1994) i LOfèlia i jo (2004). Encara que a Solucions provisionals (Premi Víctor Català, 1965) i a Laltre barri (1991) la mort hi faci acte de presència, mai no havia jugat un paper tan protagonista com en aquestes narracions, en què ens la pinta de tots colors.