De bell nou, el tema retrobat en lanacronisme implícit, latent, en la seva pròpia possibilitat. Però també l'oxímoron etimològic de lanáthêmé: duna banda, lofrena votiva dallò que sesdevé humilment ofrenable i, de laltra, segons el posterior gir semàntic imposat pel codi eclesiàstic, maledicció i reprovació completa. Al cap i a la fi, poetitzar des de, per i contra la tradició, substrat magmàtic del present. El símbol com a forma de lésser pronunciable: individu, col·lectiu, història... I, tanmateix, la impossibilitat essencial de lAMOR com a estratègia de redempció (Orfeu) per mor del no-res-més-enllà de la lúbrica carnalitat de lex-istència.